De la Innovació a la investigació educativa

Resulta paradoxal (i revelador) que la universitat investigue sobre quasi tot, excepte sobre la docència que ofereix als seus estudiants, allò que constitueix la seua mateixa raó de ser. Resulta doblement paradoxal si reparem que la innovació docent és una activitat ben assentada en les nostres institucions: sobre què es basa llavors aqueixa innovació?, potser és possible una innovació veritablement rellevant si no va en paral·lel a la investigació? Per a la majoria de nosaltres parlar d’investigar sobre els problemes de l’aprenentatge i ensenyament de la nostra matèries resulta una mica extravagant, sobre què cal investigar exactament?, és un nova forma d’innovació? No, innovació i investigació de la docència són terrenys connectats, però clarament diferenciats en els seus objectius, plantejaments i mètodes. En la investigació, a diferència de la innovació, la nostra aula i els processos dels estudiants en ella no són l’objectiu, sinó el laboratori en el qual tractem de dilucidar una qüestió general (encara que, per descomptat, aqueix coneixement acabarà projectant-se en innovació i millora).

Però, llavors, no n’hi ha prou amb la innovació?, per què hauríem d’investigar a la nostra aula? Hi ha dues raons fonamentals. La primera i potser més important, perquè ens transforma com a professors. No investiguem per a saber com ensenyar millor, sinó per a saber més sobre els nostres estudiants, sobre les seues dificultats i concepcions, sobre el que significa aprendre i desenvolupar competència en el nostre àmbit. La investigació posa a prova la nostra explicacions ingènues sobre el que està passant a l’aula i el resultat és sempre un canvi profund en la nostra manera d’interpretar el que ocorre. A través d’ella, descobrim la gran complexitat de l’ensenyament quan parlem de transformar intel·lectualment als nostres estudiants. La segona raó és perquè necessitem saber més sobre com i per què ocorren les coses a les nostres aules: per què no ho fan així?, què els impedeix pensar i actuar com els he explicat?,què requereix arribar a ser competent en el meu camp?… I, si no ho fem nosaltres, qui ho farà? En les últimes dècades hem desenvolupat bons marcs teòrics generals que ens orienten i ens ofereixen bons punts de partida, però són només això, punts de partida: els problemes dels estudiants de Física (o Matemàtiques, o Econòmiques…) són en gran manera específics i només els experts o expertes en aqueix camp poden abordar-los. Així que la investigació és en gran manera disciplinar. De fet, la bona investigació docent té com a requisit un coneixement molt profund (no necessàriament enciclopèdic) de la nostra matèria i no és exagerat dir que sol qüestionar des dels seus fonaments aquest coneixement disciplinar.

Sobre Javier Paricio

Professor Titular d’Universitat en la Facultat d’Educació de la Universitat de Saragossa. Adjunt al Rector per a Innovació Docent i responsable de la qualitat de les titulacions d’aquesta Universitat entre els anys 2008 i 2012. Director de l’Institut de Ciències de l’Educació entre 2003 i 2008 i implicat en el suport als projectes d’innovació i millora de la docència de la Universitat des de 1989. És autor de 26 publicacions relacionades amb l’aprenentatge i la qualitat de l’educació superior, inclosa la co-autoria del lliure Cartografia de la bona docència universitària. Un marc per al desenvolupament del professorat basat en la investigació.